(CAST)
por Javier Melloni
En esta situación tan abrumadora que estamos viviendo hay algo nuevo: no podemos hablar en singular sino en plural, porque nos afecta a todos. Estamos ante un éxodo colectivo que nos está acercando los unos a los otros de una manera nueva, sin igual. Una extraña cercanía, porque no puede ser física, y sin embargo nos sentimos más cerca unos de otros que nunca: con los compañeros de comunidad, con todos los que colaboramos de diferentes modos, con los vecinos de nuestro barrio y de nuestra ciudad, con el país, con el mundo, con las difíciles decisiones que han tomar los políticos, con todo el cuerpo sanitario y con toda la cantidad de otra gente cuyos servicios damos por supuesto en nuestra sociedad tan anónima y que ahora empiezan a tener rostro. Nos sentimos hermanados más que nunca, y agradecemos lo que hacemos unos por otros.
A su vez, necesitamos tomar perspectiva y darnos cuenta de que tal vez estamos viviendo, de un modo colectivo, lo que le sucedió a Ignacio de Loyola: una bombarda segó su pierna en plena batalla y se detuvo. Fue forzado a un confinamiento, de unos nueve meses. Las primeras semanas se debatió con el dolor y con la muerte, pero luego empezó a abrirse en él algo diferente y de ese tiempo nació un hombre nuevo. ¿No es esta la oportunidad que se nos está dando como sociedad, incluso como civilización? ¿No es una bombarda la que ha segado nuestra carrera imparable, el galope de un gigante que nadie podía detener? De pronto hemos sido inmovilizados por unos pequeños seres que ni siquiera vemos y el gran coloso ha caído. El mundo que creíamos invulnerable no lo es.
Confusos y aturdidos, con dolor y también con temor, estamos postrados en cama, cada cual en la suya (porque cada uno tiene que hacer su propio proceso) pero todos en la misma habitación, porque esta postración nos afecta y nos atañe a todos. Habrá que pasar por todas las fases de este trance. No nos podemos ni podremos saltar ninguna porque la Vida tiene sus leyes y la Vida es maestra. Procede de Dios y nada es ajeno a Él, sino que todo es manifestación suya. También esta prueba. Ignacio necesitó su tiempo para comprenderlo. Al comienzo tuvo que lidiar con la fiebre y el dolor de sus heridas; cuando se empezaron a calmar, primero buscó entretenerse y finalmente fue hallado por Quien le buscaba a él a través de esa herida. Lo que al inicio vivió como una derrota y un fracaso, fue su segundo nacimiento. Como Ignacio, tal vez tratemos al comienzo de entretenernos leyendo libros de caballerías que nos evadan de nuestro verdadero combate; o tal vez ya nos hemos puesto a leer textos verdaderos, textos revelatorios que nos devuelvan a nosotros mismos para disponernos a Escuchar.
Lo nuevo de todo esto es que no es una situación individual, sino colectiva y civilizatoria. Es ahora cuando se nos da la oportunidad de ponernos realmente a Escuchar y a discernir los signos. Pero no solos, sino juntos. Tal vez esta sea la diferencia fundamental con respecto a Ignacio. Como le sucedió a él, el reto está en pasar de un confinamiento forzado a un retiro libremente elegido.
Disponemos de muchas herramientas –entre ellas, las que Ignacio mismo nos dejó- para convertir este confinamiento colectivo en un retiro compartido, en unos Ejercicios colectivos de discernimiento y [re]conversión. Son muchos los elementos, muchos los planos y niveles que están en juego. San Ignacio empezó a ponerles nombre en su lecho convaleciente de Loyola. Allí aprendió a discernir. Pero fue solo cuando le detuvieron y fue de una forma abrupta y dura. Él no lo hubiera hecho por mutuo propio. Tampoco nosotros, tampoco nuestra sociedad estaba dispuesta a hacerlo.
Bendito confinamiento si nos sirve para recibir una luz y un conocimiento que no teníamos y bendita prueba si nos ayuda a recibirla y descubrirlo juntos. Más que nunca nos necesitamos unos a otros. La luz de uno es luz para todos.
Manresa, 25 de Marzo 2020
Javier Melloni es sacerdote jesuita, licenciado en antropología cultural y doctor en Teología. Vive en la Cova de Sant Ignasi en Manresa.
(CAT)
CONFINATS PER UNA BOMBARDA COL·LECTIVA
Xavier Melloni
En aquesta situació tan aclaparadora que estem vivint, hi ha quelcom nou: ja no podem parlar en singular sinó en plural, perquè ens afecta a tots. Estem davant d’un èxode col·lectiu que ens està apropant els uns als altres d’una manera nova, sense igual. Una estranya proximitat, perquè no pot ser física, i no obstant això ens sentim més a prop els uns dels altres que mai: amb els companys de comunitat, amb la família, amb tots els qui col·laborem de diferents maneres, amb els veïns del nostre barri i de la nostra ciutat, amb el país, amb el món, amb les difícils decisions que han de prendre els polítics, amb tot el cos sanitari i amb una quantitat de gent els serveis dels quals donem per descomptat en la nostra societat tan anònima i que ara comencen a tenir rostre. Ens sentim agermanats més que mai, i agraïm el que fem els uns pels altres.
Però necessitem prendre perspectiva i adonar-nos que potser estem vivint, d’una manera col·lectiva, el que li va succeir Ignasi de Loiola: una bombarda va segar la seva cama en plena batalla i es va aturar. Va ser forçat a un confinament d’uns nou mesos. Les primeres setmanes es va debatre amb el dolor i amb la mort, però després va començar a obrir-se en ell alguna cosa diferent i d’aquest temps va néixer un home nou. ¿No és aquesta l’oportunitat que se’ns està donant com a societat, fins i tot com a civilització? ¿No és una bombarda la que ha segat la nostra carrera imparable, el galop d’un gegant que ningú podia aturar? Tot d’una, hem estat immobilitzats per uns petits éssers que ni tan sols veiem i el gran colós ha caigut. El món que crèiem invulnerable no ho és.
Confusos i atordits, amb dolor i també amb por, estem postrats en un llit, cadascú en el seu (perquè cada un ha de fer el seu propi procés) però també tots en la mateixa cambra, perquè aquesta postració ens afecta i ens pertoca a tots. S’haurà de passar per totes les fases d’aquest tràngol. No ens podem ni podrem saltar cap pas perquè la Vida té les seves lleis i la Vida és mestra. Procedeix de Déu i res és aliè a Ell, sinó que tot és manifestació seva. També aquesta prova. Ignasi va necessitar el seu temps per comprendre-ho. Al començament va haver de lidiar amb la febre i el dolor de les seves ferides; quan es van començar a calmar, primer va buscar entretenir-se i finalment va ser trobat per Qui li buscava a ell a través d’aquesta ferida. El que a l’inici va viure com una derrota i un fracàs, va ser el seu segon naixement. Com Ignasi, potser tractarem al començament d’entretenir-nos llegint llibres de cavalleries que ens evadeixin del nostre veritable combat; o potser ja ens hem posat a llegir textos autèntics, textos revelatoris que ens retornin a nosaltres mateixos per disposar-nos a Escoltar.
El que és nou de tot això és que no es tracta d’una situació individual, sinó col·lectiva i civilitzatòria. És ara quan se’ns dóna l’oportunitat de posar-nos realment a Escoltar i a discernir els signes. Però no sols, sinó junts. Potser aquesta sigui la diferència fonamental respecte a Ignasi. Com li va passar a ell, el repte està en passar d’un confinament forçat a un retir lliurement elegit.
Disposem de moltes eines -entre elles, les que Ignasi mateix ens va deixar- per convertir aquest confinament col·lectiu en un retir compartit, en uns Exercicis col·lectius de discerniment i [re] conversió. Són molts els elements, molts els plànols i nivells que estan en joc. Sant Ignasi va començar a posar-los nom en el seu llit convalescent de Loiola. Allà va aprendre a discernir. Però va ser només quan el van detenir i va ser d’una manera abrupta i dura. Ell no ho hagués fet per mutu propi. Tampoc nosaltres, tampoc la nostra societat estava disposada a fer-ho.
Beneït confinament si ens serveix per rebre una llum i un coneixement que no teníem i beneïda prova si ens ajuda a rebre-la i descobrir-junts. Més que mai ens necessitem els uns als altres. La llum d’un és llum per a tothom.
Manresa, 25 de Març 2020
Be the first to comment